Chiloé és un arxipèlag al sud de Xile a tocar de la Patagònia amb una illa principal, Isla Grande de Chiloé i moltes petites comunicades entre elles en la majoria d’ocasions per ferri. És una de les zones més rurals i menys industrialitzades del país i és aquest precisament el seu major encant juntament amb els seus paisatges bucòlics que et transporten a una altre època. Carreteres eternes sense asfaltar envolades de res més que natura radiant, platges verges amagades entre boscos i camps, rius i prats eternament verds, poblets que semblen d’una altra època on la delinqüència és impensable i la tranquil·litat només la trenca el soroll dels mercats on els venedors de marisc són les estrelles.
Per tal de visitar-lo vam llogar un cotxe a Puerto Montt i des d’allà vam fer ruta durant 5 dies. Des de Puerto Montt s’hi arriba molt fàcilment encara que només s’hi pot anar en ferri que té un cost de 12.000 pesos (16€) i només es pot pagar en efectiu. És bona idea portar efectiu suficient per tots els dies que es pretengui estar a l’arxipèlag ja que molts dels comerços locals no accepten targeta i només hi ha bancs a les ciutats. El ferri et deixa aprop d’Ancud, la ciutat més gran del nord de la illa gran.
Ancud, és una gran ciutat pel que es refereix a Chiloé però té aspecte i mida de poblet. Es tracta de la segona ciutat més important de l’arxipèlag i va ser el nostre camp base de la primera part del viatge a l’illa. Vam allotjar-nos en un hotel en un extrem de la ciutat que tenia unes vistes al mar espectaculars, l’Hotel Faros del Sur. Com viatjàvem amb el cotxe de lloguer i la ciutat és petita, no necessitàvem estar al centre així que una opció tranquil·la i amb aquelles vistes increïbles era la millor idea. La nostra experiència AQUÍ.
El primer dia el vam dedicar a visitar la ciutat, el seu mercat municipal és famós pel marisc fresc i a bon preu que s’hi ven. De fet, Chiloé és una de les zones més important de Xile en quant a marisc i dit d’un país amb 4.3000 kilòmetres de nord a sud en els que són tots costa, no és poca cosa. Val la pena acostar-s’hi per veure la gran quantitat sobretot de mol·luscs que s’hi venen i la mida gegantina de la majoria d’ells.
Com a totes les poblacions de l’arxipèlag, a Ancud hi ha una de les tradicionals esglésies chilotas, fetes de fusta i amb una construcció i estil molt característic de la zona. De fet, les esglésies són un dels principals atractius turístics i fins i tot hi ha una ruta que et porta entre pobles per descobrir-les totes.
El millor d’Ancud, com a la resta de Chiloé, és per a nosaltres perdre’s amb el cotxe per les carreteretes que porten a poblets minúsculs, fortificacions espanyoles, petits ports de pescadors, camps plens de vaques i ovelles i paisatges naturals espectaculars.
És totalment imprescindible visitar les pingüineres a Bahía Puñihuil, a l’oest d’Ancud. Un cop arribes a la platja de Bahía Puñihuil, hi ha varies empreses que et porten en barca a veure els pingüins que aniuen als illots que hi ha davant els sis mesos que viuen a terra. Nosaltres vam fer-ho amb l’empresa del Restaurant Bahia Puñihuil, el primer local tal com arribes a la platja, i ens va encantar. Es veuen una quantitat de pingüins increïble juntament amb altres aus i algun lleó marí. Vam aprofitar per dinar en aquest restaurant just després d’anar als illots ja que té unes vistes al mar increïbles i un menjar a molt bon preu i boníssim!
És un dels únics llocs del món on es pot veure els pingüins de Magallanes i els de Humboldt convivint en un mateix territori. Ambdós pingüins viuen mig any al mar i l’altre mig a terra. Els pingüins són monògams, escullen una sola parella que és de per vida però no conviuen sempre junts sinó que la temporada que passen a mar es separen i quan arriba l’època d’aparellament, el mascle, va a terra i prepara el niu per que estigui llest quan la femella arribi. Aquesta, un cop a terra va en busca del seu mascle i passen els següents sis mesos junts al niu per aparellar-se i cuidar de les cries fins que arriba l’hora de separar-se de nou. Si un dels dos no torna mai a terra, l’altre no només no busca mai una altra parella sinó que és molt comú que deixin de menjar cometent així un dels pocs casos de suïcidi del món animal.
