Salvador va ser la primera ciutat de la colònia Portuguesa que es va convertir, més tard, en Brasil. Va ser el major port d’entrada i compra-venda d’esclaus del Nou Continent. Un cop el mercat de la canya de sucre va caure els terratinents van abandonar-la i la majoria van posar rumb cap a Rio de Janeiro que va desbancar així a Salvador com a capital.

Aquesta ciutat és la que més influència africana té de tot el país. Els afrobrasilers en són majoria i moltes de les costums que els esclaus van portar a la colònia han persistit fins al dia d’avui. És la ciutat de la Capoeira, els ritus i religions procedents de l’Àfrica com el Candomblé i de les bahianes, les dones negres de la zona de Bahia de la que Salvador n’és capital, que vesteixen el tradicional vestit blanc amb faldilla llarga i abombada i turbant de colors llampants on es recullen el cabell.

Va ser tot un boom quan el propi Michael Jackson va anar al Brasil per grabar un dels videoclips més populars de la seva discografia, They don’t care about us.  Després de passar per algunes faveles de Rio, va anar al Pelourinho juntament amb un gran nombre de músic per cantar i ballar a ritme de batucada i les cases pintades del centre històric al darrera. 

EL PELOURINHO, CENTRE HISTÒRIC

Les reminiscències de l’època colonial són òbvies al centre històric de la ciutat, el Pelourinho. El seu nom prové de la columna on els esclaus i lladres eren escarmentats en públic a l plaça central de la ciutat. Tan bon punt el Pelourinho va quedar buit va ser reocupat per les classes més baixes omplint-se així de prostitució i delinqüència però evitant la seva modernització. No va ser fins als anys 80 del segle XX quan va ser reconegut com a Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO que el Pelourinho va ser rehabilitat; el govern va expropiar els seus habitants i va rehabilitar el centre històric que és avui en dia el principal atractiu turístic de la ciutat i una zona pacificada amb forta presencia policial.

Passejant pels seus carrers empedrats amb monumentals edificis colonials de colors i més esglésies que habitants es fa evident que és avui en dia una zona que viu totalment del turista. S’hi poden veure grups de capoeira assajant mentre demanen força insistentment als turistes alguns reals a canvi de veure el seu assaig o fer-se alguna fotografia amb ells, dones vestides amb els tradicionals vestits de Bahiana que tenen unes tarifes molt estudiades per les fotos que els turistes vulguin fer-se amb elles, grups de percussionistes i molts moltíssims homes, dones i fins i tot nens amb unes polseretes de colors fetes de tela que “regalen de tot cor” i demanen després diners al turista crèdul.

El centre històric està plè, com era d’esperar, de restaurants per turistes amb menjar típic de la zona i preus infladíssims. De totes maneres, si es busca bé també s’hi poden trobar restaurants de menjar casolà al quilo molt assequibles i més autèntics.

En aquesta zona hi ha varies escoles de capoeira on ofereixen classes, imaginem que a preu de guiri. Però també hi ha la sala d’assaig de Filhos de Gandhi, un grup percussionista de Samba que participa al carnaval. Nosaltres vam tenir sort i va coincidir que assajaven en diumenge a les 16h i estàvem allà. L’entrada és completament oberta i gratuïta. És força curiós de veure el ritual que fan just abans de començar l’assaig.

Ens van advertir que els carrers que envolten el Pelourinho no són segurs, així que els vam evitar al màxim possible.

Ja és casualitat anar caminant pel centre del pelourinho i trobar-se a la Núria i en Jordi, dos amics de La Garriga que es trobaven de vacances pel Brasil. Va ser tota una coincidència i vam aprofitar per anar a pendre una cerveseta junts! 😉

 

BARRA I RIO VERMELHO

Aquestes són les zones costeres de la ciutat i on la majoria de turistes s’allotgen ja que són molt més segures que la resta de la ciutat tant de dia com nit.

És curiós anar a les platges de Barra, més pels negocis que hi tenen muntats que per la platja en si, que no ens va semblar res de l’altre món. Les platges són petites i estan dividides en petites zones que es reparteixen per llogar cadires i tauletes que et van oferint a cada pas, nosaltres no en vam voler i vam estirar-nos a la sorra amb la tovallola tot i així, els venedors de la zona on ens vam col·locar venien literalment cada 10 minuts a oferir-nos begudes. Entre això i els venedors ambulants venent ulleres de sol, pareos, menjar, begudes… fan que passar una estona a la platja sigui més estressant que relaxant. Veure la posta de sol des de el far de Barra és visita obligada, quan el Sol està punt de caure s’omple de gent, venedors i fins i tot músics al menys el dia que hi vam anar nosaltres.

A Rio Vermelho hi vam anar per la nit, hi ha dues places amb paradetes d’acarajé , una pasta de mandioca fregida que acompanyen amb una salsa densa, verdures crues i gambetes salades fregides que es mengen amb pell, el menjar més típic de la ciutat que a nosaltres no ens va agradar però segons els local és tota una delícia; també hi ha paradetes de  tapioca, una farina amb la que fan una espècie de creps tant dolces com salades i bars al voltant de les places. De nit s’anima bastant amb música en directe i molta gent a les terrasses.

Nosaltres vam triar Barra, ens vam allotjar al Hostel Barra molt a prop de l’Avinguda Oceanica, el passeig de marítim. Aquest hostel el porta un home encantador que ens va donar molts consells sobre què visitar a la ciutat. Si no hagués estat per ell no haguéssim vist mai un ritual Candomblé i és el més interessant que vam veure a la ciutat.  

 

CASA OXUMARÉ

La Casa Oxumaré és un dels terreiros, temples, on es celebren rituals Candomblé, una religió provinent de l’Àfrica que els esclaus van portar al Brasil i tot i haver estar perseguida durant segles, ha sobreviscut i ara ja per fi està legalitzada. Aquesta religió té per base l’ànima de la natura. Hi ha varies branques i totes tenen un Déu principal i rendeixen culte als orixàs, deïtats menors.  Els rituals  Candomblé impliquen música, vestimenta especial i càntics tots provinents de l’Àfrica. Els fidels entren en una roda on a través de la música, càntics i dança entren en estat de trànsit i d’aquesta manera poden entrar en contacte amb els orixàs.